El mosaic hidràulic, orígens i pervivència.

El mosaic hidràulic és un tipus de paviment per a l’interior dels edificis que es va començar a utilitzar a finals del segle XIX i va assolir una gran popularitat a partir de les primeres dècades del segle passat. La seva gran aportació va ser renovar els paviments existents des de sempre basats en la ceràmica i la pedra natural gràcies a la introducció del ciment com a nou material, a partir del qual s’obtenien rajoles amb una mida estandarditzada de 20×20 cm que permetien una gran varietat de dissenys i cromatismes. Aquests dissenys responien bé als gustos de l’època pel que els mosaics hidràulics més creatius els identifiquem amb els estils del Modernisme i, una mica més tard, amb la sensibilitat noucentista a partir de 1915.

Casa del tenor Francesc Viñas i Dordal, Maià de Montcal

Des dels seus inicis, la rajola hidràulica es produïa per compressió dins d’un motlle que contenia les diferents capes del material compost pel ciment, els  àrids i els pigments de qualitat i en dosificacions adequades. La cara vista del mosaic és la fase més delicada en l’elaboració del mosaic ja que està determinada per la trepa de llautó que perfila el dibuix que es vol aconseguir i separa bé els colors, cosa que exigeix un alt coneixement de l’ofici així com un bon ús del ciment i de les sorres de marbre blanc que es barregen amb els colorants.

Casa del tenor Francesc Viñas i Dordal, Maià de Montcal

A Catalunya la tècnica del mosaic hidràulic va arribar des del Sud de França però aviat es va afermar a Barcelona tot desenvolupant una nova indústria d’acabats de la construcció. Al costat de petits tallers es van implantar grans empreses dedicades als derivats del ciment com Orsolà, Solà i Cia, des de 1876, Butsems i Fradera i, de manera destacada, l’empresa Escofet, des de 1886. La versatilitat de dissenys que permetia el mosaic hidràulic va afavorir que moltes figures del món de l’art i l’arquitectura del tombant de segle XIX signessin els dibuixos publicats en els catàlegs comercials de les cases de mosaic. Entre aquests dibuixos, sobresurten per qualitat i continuïtat els dissenys que per a l’empresa Escofet van realitzar arquitectes tant nomenats com Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner i Rafael Masó. Alguns dels seus dissenys han estat actualment recuperats per Mosaics Girona.

L’Autora Teresa Navas Ferrer.

Llicenciada en grau en Història de l’Art i Doctora en Geografia per la Universitat de Barcelona, amb la tesi “Planificació, Construcció i Mobilitat: la modernització de la xarxa viària a la regió de Barcelona (1761-1969)”. Ha estat professora d’Urbanisme i d’Història de les Obres Públiques a l’Escola d’Enginyeria de Camins (ETSECCPB) de la Universitat Politècnica de Catalunya i, actualment, professora associada del Departament de Teoria i Història de l’Arquitectura de la UPC. La seva recerca s’ha centrat en història urbana i de les infraestructures en l’àrea metropolitana de Barcelona, en història de l’Enginyeria Civil i Gestió del Patrimoni Cultural.Autora de la tesina de llicenciatura “La Casa Escofet de mosaic hidràulic, 1886-1936”.